lafloristeria

home gallery contact

 

 

1.crítica a la velocitat

 

ningú sent res, sinó hi ha color, llum o moviment. molt. hi ha milions de persones inhàbils per sentir. ens hem quedat cecs per sobredosi de pornografia visual, sords per acumulació de decibels, sense habilitat olfactiva per intoxicació química i inútils al tacte per inhabilitat social. una simple acumulació de paràsits de la vida real, de la que tan sols n'absorbim oxigen en cada un dels seus formats. fills de la societat postmoderna i acostumats a la constant variabilitat d'elecció, a l'acumulació material, sempre en trànsit per les nostres mans per la seducció publicitària, les nostres vides transcorren pel calendari amb excés de velocitat. tan sols ens importen els destins, per un cop allà, acumular anècdotes.

 

 

a Tokyo la gent viu,

per treballar. exèrcits matiners desfilen pels passadissos de l'estació de Shinjuku, i a l'últim tren busquen qualsevol milímetre lliure on poder aclucar els ulls cansats. potser disposen d'una reserva setmanal, o algun diumenge, quan es dirigeixen cap a la última cua de moda de la ciutat, crispetes dolçes de colors variats, 'pancakes' banyats amb nata, no importa si el preu a pagar són 3 hores o 5 i 150 persones al darrere. al final, a Instagram no hi ha temps i a esperar al proper diumenge lliure per unirse a una nova cua. les xarxes socials han convertir en consumible el nostre temps, i nosaltres mateixos en publicitat. i tot i així ens sentim lliures. no sentim.

 

 

és temps de flors

al mes de maig a Girona. un festival on 60 anys enrere se celebrava l'hortènsia més bonica, avui és una peregrinació turística per visitar, majoritàriament, instal.lacions de transgènic exotisme floral. colors brillants, flors gegants, cactus submergits amb aigua i cap abella. ningú veu les carreteres, ni les seves margarides, eufòrbies, lliris d'aigua extreviats o espígol. ningú les olora. amb la 'tablet' a la mà, el curiós visitant es mou pels estrets carrers gironins a la recerca de taques de color floral. ni tan sols mira. 60 anys més tard, potser necesiten d'un festival d'indie folk floral. (emoticona de plorar de riure)

 

 

(emoticona del dimoni pelut i vermell)

cap d'aquestes anècdotes pretén ser el funeral del futur. tan sols un ràdar de velocitat, perquè a 200 ni les carreteres formen part del paisatge, ni els minuts d'Instagram. constants retrats de postmodernitat o post-postmodernitat. ciutats d'habitants interconnectats per fluxes de dades, consumidors constants de matèria, que tan sols es crea i s'acumula, convertint-se en monstres famolencs desitjosos de desitjar objectes que venen i van del mercat a la velocitat de la llum. habitants sedentaris d'un decorat efímer. la nostra memòria, un dipòsit d'instantànies que tan sols reacciona al shock. aquest no sembla un temps de subtileses, la infranormalitat no està de moda.

 

 

 

 

2.ruralitats i jardineria

 

Adam i Lilit habiten a la meva memòria.

amb el temps tots construïm la nostra imatge de paradís, totes diferents, però totes venen del mateix lloc. la clariana enmig del bosc on creixen exhuberants camèlies i peònies, la sombra d'un salze, un camp en plena floració. originalment, l'entorn no era més que un marc i límit de la nostre llar, sense concepció pel gaudi, tan sols per necesitat de protecció. Dante va glossar el camí del plaer, va néixer el paisatge, el marc va guanyar sentit, lloc bucòlic, romàntic, i després destrucció.

 

 

 

Eva va ser creada de la costella d'Adam,

primer fenòmen transgènic de la humanitat. imatge de dona submissa, de i per l'home, model social durant dos mil.lennis. avui hi ha altres models que valen, efímers exemples de dubtosa moralitat, operacions humanes de màrqueting que seduexen a les masses, amb altres persones i objectes. no gaire gent entén les conseqüències de desitjar. no importen les platges sense sorra, els animals en perill d'extinció, els rius tenyits de blau klein. matem els camps i ara hi creixen els pins, a lisboa no arriben els plàtans de Madeira, al Mediterrani desitjem camps de gespa anglesa amb tarongers. també el jardiner surfeja les convencions socials i converteix el paisatge en un incoherent vegetal. tot ens sembla possible, però sempre treiem les males herbes.

 

 

 

 

3.cohabitar el paisatge

 

 

 

sense casa i amb la llar milers de persones cargol recorren Europa a la recerca d'una casa.

en diem refugiats però ningú els dóna refugi. carregats amb el mínim, duen el màxim que no podien deixar allà, la seva essència de la infranormalitat. un marc de fotos, algún record, un coixí. es mouen entre les fronteres i territoris ambivalents a l'espera de respostes. els seus objectes fan olor de llar mentre cohabitan al paisatge. si s'hi estableixen, a l'arbre l'hi creixeran teulades, parets, finestres. hi haurà un moment en que el primer confort s'equilibrarà amb l'entorn. potser aquest confort encara és paisatge.

 

 

traducció i interpretació

de la quotidianitat immediata. parin senyors! diversos estudis parlen d'una creixent desertització, del canvi climàtic, de la contaminació de l'aire i els aqüífers. probablament la tecnologia en minimitzarà o pararà les conseqüències. pobre planeta cyborg. mig terra, mig màquina. llavors escoltar la pluja caure al bosc serà un shock. farem excursions guiades i ens donaran una audioguia . desitjarem trepitjar una bassa, perquè o bé no n'hi haurà, o bé serem un mercat flotant asiàtic. abans que les modes entenguin d'escafandres i haguem d'untarnos de perfum d'herba mullada, parem a viure la vida, no us sembla?

 

 

 

 

4.<krisis>

 

 

les prostitutas de carretera forman part del paisatge i a mi m'agradaria beure un tè.

enmig d'un camp ple de margarides, o sota uns pins en plena canícula. vull dormir sota les estrelles i ballar amb Dionís. a la nostra realitat, la natura és l'únic real.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

all rights reserved by lafloristeria. 2016